ELENA PROUS @Tdebajodelagua Activista del Moviment de Vida Independent i articulista
Desitjava escriure un article més lleuger, però el bombardeig informatiu de la crisi de la COVID-19 s’ha apoderat també de mi i em retorna a sentiments que em fan vomitar una reflexió en clau esguerrada sobre els missatges que diuen que la salut, en aquest cas el virus, no entén de política.
No sóc una experta sanitària, encara que sóc diplomada en infermeria des de 2006. No faré un relat com a sanitària perquè no exerceixo des de fa dotze anys, moment en què em van donar un altre títol, sense signatura del rei, que diu que tinc una incapacitat permanent per treballar. L’etiqueta que em legitima per fer una anàlisi en clau esguerrada és la de “gran dependent”. Títol pesat que em situa a la cua de massa coses en el meu dia a dia alhora que em dóna certs avantatges. Els avantatges, tot i que discutibles, m’atorguen una experiència i, almenys, un postgrau en bregar amb la culpa davant el judici de la responsabilitat, l’aïllament en múltiples facetes, l’espera, les estratègies d’afrontament davant la incertesa i el descontrol i, en general, un lloc des del qual fer front a algunes qüestions que disparen la meva opinió quan consumeixo ansiosament informació coronavírica a la premsa i a les xarxes socials.