OVI Barcelona Oficina de Vida Independiente de Barcelona
El propassat dimecres 3 de juliol se celebrà una roda de premsa a la seu del Col.lectiu Ronda per parlar de la reclamació presentada el 26 de Juny davant l.administració. Si en tres mesos no s’ha rebut resposta (silenci administratiu) o aquesta és insuficient, es procedirà a denunciar. Aquest era el pas previ abans d’interposar una demanda judicial contra l’Institut Municipal del Taxi (IMET) de l’Àrea Municipal de Barcelona (AMB) per vulneració dels drets de les persones amb diversitat funcional.
La idea és endegar els passos per a una denúncia davant l’incompliment de l’acord signat el 2007 pel qual en un termini de 10 anys, la ràtio de taxis adaptats ha de ser d’un 5% a la ciutat de Barcelona. Actualment,12 anys després, la ràtio existent és de l’1% (i minva perquè no es fa res per tal d’aturar la pèrdua de llicències).
L’OVI ha estat l’única entitat junt amb particulars (molts d’ells membres de l’OVI) en adherir-se a aquesta reclamació que té com a objectiu endegar i explorar la vía judicial per tal de fer complir la llei.
Com assenyala l’advocat Marc Vilar: estem davant una actuació «negligent» de l’Administració amb «gravetat jurídica». L’advocat va deixar clar que “la normativa vigent i d’aplicació és clara i contundent. No és només la vulneració flagrant d’una norma que fixava una ràtio i uns terminis ben concrets que han estat ignorats sinó també l’article 14 de la Constitució que estableix la prohibició absoluta de qualsevol forma de discriminació per raó, entre d’altres, de la condició física. Però encara hi ha més. Existeix la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social de l’any 2013. L’article 22 d’aquesta llei imposa als poders públics la creació de mesures per garantir l’accés universal a, entre d’altres aspectes, el transport. I abans, en el seu article 7 esmenta que s’haurà de protegir ‘de forma especialment intensa’ els drets de les persones amb discapacitat a la mobilitat. Idees ambdues que emanen directament de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de la ONU, aprovat al desembre de 2006 i subscrit per Espanya al maig de 2008. Aquest text imposa als Estats l’obligació d’actuar amb ‘especial intensitat’ per adoptar les mesures que es considerin necessàries per tal de garantir a les persones amb discapacitat l’accés «en condicions de plena igualtat amb la resta de ciutadans» al transport públic, considerat un dret fonamental i integrat en el conjunt dels drets humans inviolables. I els drets humans de les persones amb discapacitat a dia d’avui i des de fa 12 anys, a Barcelona s’estan violant diàriament, no per falta de normativa sinó per manca de voluntat política per aplicar-la”.
Maria Oliver, membre de l’Oficina de Vida Independent, va insistir en la gravetat del fet que sigui la propia administració qui segueix incomplint, 12 anys després, una llei que ja el 2007 era de mínims; «una llei que determina una ràtio de taxis adaptats perfectament assumible, tal i com ho demostra el fet que diferents ciutats sí hagin estat capaces d’adoptar les mesures necessàries per assolir la ràtio fixada.
José Miguel Esteban, un dels representants de les Persones amb Diversitat Funcional Motriu al Consell de l’IMPD, impulsor d’aquesta iniciativa, es va queixar que “som ciutadans de tercera categoria. No deixen de dictar-se normes que, aparentment, persegueixen l’objectiu de facilitar la nostra plena integració i facilitar-nos una vida que ja està suficientment condicionada. Si es complissin totes les disposicions legals que fan referència al nostre col·lectiu, de ben segur que tindríem una vida envejable. En canvi, la realitat és que les diferents administracions són les primeres a incomplir les seves obligacions. Ho veiem diàriament amb la Llei de Dependència, per exemple. Algunes coses poden ser difícils d’aconseguir, en som conscients. Però ignorar durant 12 anys una obligació legalment establerta i abandonar-se a la pura desídia, suposa un menyspreu intolerable ves les persones que patim els efectes de tenir la nostra mobilitat condicionada. Per a nosaltres, el taxi no és un luxe, és una necessitat. I per a l’Administració, complir la ràtio no és una opció, és una obligació”.
